dissabte, 31 d’octubre de 2020


REFLEXIÓ MATINAL




Recordo que un hivern el meu pare necessitava llenya, així que va buscar un arbre mort i el va tallar. Però després, en la primavera, va veure desolat que al tronc marcit d'aquest arbre li havien brollat nous brots. El meu pare va dir: 

- Estava jo segur que aquest arbre estava mort. Havia perdut totes les fulles a l'hivern. Però es veu que feia tant fred que les branques es trencaven i queien com si no li quedés al vell tronc ni una mica de vida. Però ara adverteixo que encara hi havia vida en aquell tronc. 

I girant-se cap a mi, em va aconsellar: 

- No oblidis aquesta lliçó: no s'ha de tallar mai un arbre a l'hivern. No s'ha de prendre mai una decisió negativa en temps advers. Les decisions importants no s'han de prendre quan estem desanimats. Espera. Sigues pacient. La tempesta passarà. Recorda que la primavera tornarà. 

Aquest conte porta per títol "L'arbre mort". El vam llegir divendres com a reflexió matinal. M'hagués agradat acompanyar-lo d'un lectura de l'evangeli que no vaig saber trobar en aquell moment. És amb la que m'acomiado i trobareu al final. A destacar especialment la intervenció d'un de vosaltres, quan en el comentari fet sobre la importància de no deixar-se endur pels mals moments i engegar-ho tot a rodar, va saber trobar l'altra meitat que calia per completar del tot la reflexió: tampoc es bo deixar-se emportar per l'eufòria, que ens enlluerna fins al punt de deformar la realitat. És bo saber trobar l'harmonia i serenor, l'equilibri tan necessari per prendre les decisions correctes. Ens hi pot ajudar, i molt, la interiorització que practiquem en començar les classes a les tardes. Valorar el silenci és un bon símptoma d'equilibri. 

Això va ser al matí. Al vespre, em vaig trobar un exalumne que ja és pare de família. Anava acompanyat per dos marrecs que l'estaven traient de polleguera. Em diu: "Ara que soc pare és quan comprenc el que arribem a desviure'ns pels fills. Dit així semblaria que només porten molèsties. Però el que aporten a casa no té preu." Pensem-hi: sense la protecció dels vostres pares no hauríeu sobreviscut. Al seu costat creixeu amb la confiança que us dona ser estimats. Sabeu que sempre podeu comptar amb el seu ajut. Els pares són un do de Déu. N'hi ha de vosaltres que ho sabeu, però us costa massa reconèixer-ho. Obriu-vos a ells, escolteu-los, feu cas de les seves recomanacions. Molt abans que vosaltres, també pares i mares van ser adolescents i saben què us passa i de què teniu necessitat. Quan hàgiu de prendre una bona decisió, a més de serenor i tranquil·litat, no està de més escoltar el seu consell. Ningú més pacient amb vosaltres que ells. Són la vostra primavera permanent. 


Jesús els va explicar aquesta paràbola: 

- Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué a qui li portava la vinya: "Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d'aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?"

Ell li respongué: 

- Senyor, deixa-la encara enguany. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fem, a veure si dona fruit d'ara en endavant. Si no, fes-la tallar. (Lluc 13, 1-9).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada